Prince Johnny (St. Vincent)

Als tres primers discos de ST. VINCENT, Marry Me (2007), Actor (2009) i Strange Mercy (2011) no els hi vaig prestar gaire atenció. De fet no en vaig aconseguir escoltar sencer cap d'ells, els trobava complicats, espessos, m'atreviria a dir que pretensiosos, i el mateix diria de  Love This Giant (2012), el que va gravar a mitges amb David Byrne, l'ex-Talking Heads.

Però després de l'espectacular concert de presentació d'aquest darrer disc a l'Auditori de BCN, del que em va cridar especialment l'atenció la magnètica presència de l'artista, amb una cridanera imatge de titella movent-se per l'escenari amb uns robòtics passets que alguns comparen als d'un pingüí (i els més dolents com si caminés amb les calcetes baixades fins als turmells!) i un glamour que no desmereixia del seu partenaire (vegeu aquí), m'hi he tornat a interessar. I si això coincideix amb l'aparició d'un quart disc, anomenat precisament St.Vincent (2014), més accessible que els anteriors, el normal era que, finalment, caigués a la xarxa d’Annie Clark. 

I és que aquest és el nom real d'aquesta cantant, compositora, guitarrista i multiinstrumentista de sòlida formació acadèmica, nascuda a Tulsa (Oklahoma, USA), criada a Dallas (Texas) i resident actualment a New York (NYC), amb antecedents professionals com a membre de la banda de pop simfònic The Polyphonic Spree als que va abandonar per afegir-se a la banda de Sufjan Stevens, i que ha col·laborat amb grups com The New Pornographers o The Mountain Goats, abans d'iniciar la seva prolífica carrera en solitari amb aquest nom, per a mi tan poc encertat, de St. Vincent, extret d’un vers de la cançó There She Goes My Beautiful World, de Nick Cave, en el qual es refereix al nom del centre mèdic catòlic de NYC en el que va morir Dylan Thomas, ja ho sabeu, el poeta gal·lès en el que es va inspirar el senyor Robert (Bob) Zimmerman per escollir el nom artístic.

El seu estil és una barreja poc ortodoxa de pop, indie-rock, funk, electrònica, música de cambra i cabaret-jazz amb una àmplia gama d'instruments, que inclouen cordes i vents, amb sofisticats i complexes arranjaments que van de la música progressiva a la contemporània (diguem-li "psicodèlia retrofuturista"?), que ha estat molt ben rebut per la crítica especialitzada però suposen un autèntic repte per als oients, precisant de diverses escoltes ("s'han de treballar", com diu el meu amic X.F.) per copsar-les en la seva magnitud.

I això és molta tela, potser massa, per la qual cosa, conscient de la dificultat d'agradar als seguidor del blog menys motivats, he escollit com a CdD un dels temes més accessibles del disc, Prince Johnny, una balada assossegada i sensual, amb una preciosa melodia i una tornada definida (Saw you pray to all make you a real boy...), amb un enorme desplegament vocal, al que s'afegeix un cor ombrívol, quasi fantasmal, sobre una base rítmica percussiva, en la que a cada escolta hi descobreixes noves capes sonores, que et fa agafar ganes de ballar i tot.
A continuació podeu gaudir de la versió oficial del tema i d'un vídeo amb un final "flipant".

- ST. VINCENT. Prince Johnny. St. Vincent (2014).