MN(I)O 7/COVERS 1.
La CdD d'avui està dedicada a JOHN LENNON, el meu ídol de joventut (vegeu aquí), de qui el proper dilluns, 8 d'octubre, es commemora el 34é aniversari del seu assassinat. I ho farem amb una cançó d'un disc amb una història ben particular. Resulta que Morris Levy, cap de Roulette Records, va demandar a Lennon per plagi, al considerar que el tema Come Together, el que obre l'LP Abbey Road (1969), de The Beatles, està inspirat en You Can't Catch Me, una composició de Chuck Berry. I li va proposar que, com a compensació pels drets d'autor, en lloc d'anar a judici hauria de gravar una versió de tres cançons de la seva discogràfica en el següent àlbum en solitari -recordem que l'ex Beatle ja havia editat Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971)- que publiqués, amb el que el demandant obtindria un bon grapat de royalties.
La CdD d'avui està dedicada a JOHN LENNON, el meu ídol de joventut (vegeu aquí), de qui el proper dilluns, 8 d'octubre, es commemora el 34é aniversari del seu assassinat. I ho farem amb una cançó d'un disc amb una història ben particular. Resulta que Morris Levy, cap de Roulette Records, va demandar a Lennon per plagi, al considerar que el tema Come Together, el que obre l'LP Abbey Road (1969), de The Beatles, està inspirat en You Can't Catch Me, una composició de Chuck Berry. I li va proposar que, com a compensació pels drets d'autor, en lloc d'anar a judici hauria de gravar una versió de tres cançons de la seva discogràfica en el següent àlbum en solitari -recordem que l'ex Beatle ja havia editat Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971)- que publiqués, amb el que el demandant obtindria un bon grapat de royalties.
I va ser que l'artista ho va acceptar, i no
només això sinó que, veient que el nombre de cançons del catàleg de Levy que
l'havien inspirat en la seva joventut, que havia interpretat en els inicis amb
The Beatles i per la qual cosa tant estimava, era considerable, va decidir
gravar un àlbum sencer.
Però aquí van començar els problemes, derivats
d'una molt mala elecció de productor, un Phil
Spector en hores baixes, mentalment desequilibrat, preludi del que passaria
un temps desprès (vegeu aquí), caòtic procés que va acabar un bon dia en el que
aquest va desaparèixer dels estudis A&M
amb les cintes de gravació, que Lennon no recuperaria fins un any més tard, al
ser "rescatades" per Al Coury,
president de Capitol Records, previ
pagament de 90.000 $.
Finalment va gravar el disc, Rock'n'Roll (1975), per al que va
aprofitar només les maquetes extraviades de 4 temes, regravant de nou els
altres, amb producció de ell mateix...i la "supervisió" de la seva
esposa Yoko Ono, en aquell temps
embarassada del seu fill Sean, de la
que havia estat separat durant 18 meses (període al que ells mateixos es
referirien com al "Lost Weekewnd",
el "cap de setmana perdut") però que havia acabat feliçment, amb la
reconciliació i el conseqüent embaràs.
A Rock'n'Roll Lennon sona fresc i alegre com poques
vegades, sembla content de gravar el seu àlbum "retro" (en una època
en la que havien fet el mateix altres artistes com David Bowie i Brian Ferry),
fins i tot va desenterrar una antiga fotografia per a la caràtula, obra del seu
amic de la època d'Hamburg Jürgen
Vollmer, al que May Pang (la
xinoamericana amb la que havia passat el Lost
Weekend) s'havia trobat casualment. Jo diria que estava orgullós de retre
homenatge als fons musical de la seva infància i se li nota, i amb la
col·laboració de músics de la talla de Michael
Hazelwood, Klaus Voorman, Leon Russell, Jim Keltner, José Felicinano
i altres, va gravar aquest àlbum, infravalorat en el seu moment però que, com
tantes obres mestres (i el bon vi...i les dones interessants), guanya amb el
pas del temps. Aquí hi trobem temes, composats o popularitzats per monstres com
Gene Vincent, Ben E. King, Chuck Berry,
Fats Domino, Buddy Holly, Little Richard o Sam Cooke, exemples dels quals son
Be-Bop-A-Lula, Sweet Little Sixteen,
Slippin' And Slidin, Peggy Sue, Bony Moronie (traduïda "sui
gèneris" a l'espanyol per Enrique
Guzmán, dels mexicans Teen Tops
i popularitzada aquí per Miguel Ríos,
amb el títol de "Popotitos")
i la CdD d'avui, de la que en fa una versió apassionada i entusiasta.
Es tracta de Stand
By Me, un tema composat -en col·laboració amb els productors Jerry Leiber i Mike Stoller- i interpretat per BEN E. KING, en base a una adaptació d'un tema gospel de The Staples
Singers, al que King va afegir una línia de baix que defineix la
singularitat de la obra, mig soul, mig pop, a la que etiqueto com a post número
7 de la meva MN(I)O.
És una composició de l'any 1961, de l'autor de molts
altres hits, inicialment formant part
del quartet The Drifters i desprès en
solitari, com There Goes My Baby, This
Magic Moment, Save The Last Dance For Me, Spanish Harlem (recordeu la
versió d'Aretha Franklin?), Amor, Don't Pay That Song (You Lied) o I (Who Have Nothing), què ha estat
versionat per multitud d'artistes de tots els gèneres, com Otis Redding, Marvin Gaye,
Led Zeppelin, U2, Willy DeVille, Green Day o, en clau llatina, Dalida (Tu croiras), Adriano
Celentano (Pregherò) o, ejem!, Bruno Lomas (Rogaré).
Aquesta particularitat m'ha fet pensar en iniciar una
nova secció del blog, a sumar a
l'esmentada MN(I)O i PdR'n'R, que, en base a com és coneix
en anglès, anomenarem COVERS, que
consistirà en publicar, periòdicament, una versió destacada, seguida de l’original
de la mateixa cançó i que espero que sigui de l'interès dels seguidors de la
CdD.
I ara, vinga, que us esteu morint de ganes de corejar
la tornada...doncs som-hi, que no és tan difícil:
So
darling, darling
Stand by me, oh stand by me
Oh stand, stand by me
Stand by me
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada