divendres, 13 de març de 2015

Teenage Riot (Sonic Youth)

L'aparició, al començament dels anys 80, dels novaiorquesos SONIC YOUTH va representar una autèntica revolució en el mon del rock. I és que ells, més que cap altres coetanis, com Big Black o The Swans, van capgirar la escena musical dels Estats Units en aconseguir elevar el soroll (noise) a la categoria d'art. 
El grup el van formar els guitarristes Thurston Moore i Lee Ranaldo, tots dos deixebles del compositor avantguardista Glenn Branca; i la baixista Kim Gordon, parella del primer (el divorci dels quals el 2011, desprès de 27 anys, juntament amb la quantitat de projectes paral·lels de tots els membres, crea dubtes sobre el futur de la banda), als que es va incorporar posteriorment el bateria Steve Shelley per completar la formació amb la que han passat a la història com a creadors d'un estil, el noise-rock, de gran influència en el panorama del rock alternatiu americà, sobretot amb la versió més "amable" que va suposar el noise-pop, amb els tanmateix icònics Dinosaur Jr (i, fruït de la seva escissió, Sebadoh) i The Pixies (i, idènticament, The Breeders) i altres com Yo la tengo, Pavement o els britànics The Jesus & Mary Chain, país on el fenomen va transmutar cap a una variació en la que els músics tocaven literalment mirant-se les sabates, per la qual cosa es coneix com a shoegazing (o shogaze), amb grups com My Bloody Valentine o Ride i des d'allí cap a la resta del mon occidental i l'actualitat, amb exemples com els americans The Pains Of Being Pure At Heart, els britànics The Horrors, els islandesos Sigur Rós, els danesos establerts als USA The Raveonettes o els espanyols Los Planetas.
El seu estil, partint de la no-wave i seguint els passos assenyalats per The Velvet Underground en el disc White Light/White Heat (1968), es desmarca de qualsevol classificació al defugir la estructura musical habitual en base al ritme i l'harmonia per experimentar com mai no s'havia fet amb afinacions no convencionals, la retroalimentació (feed-back), la dissonància i la atonalitat, obtenint com a resultat un paisatge sonor d'una atmosfera i una textura fins aleshores desconegudes.
Des del seu debut el 1982 amb l'homònim Sonic Youth, han publicat 16 discos, però no va ser fins al quart, Evol (1986), que se'ls va començar a tenir en conte, prestigi que es va mantenir en el següent, Sister (1987), per arribar al zenit amb el sisè, el doble LP Daydream Nation (1988), fita de la seva carrera i, per a alguns, millor disc de la dècada dels 80. El pas d'una discogràfica independent a una multinacional no va comportar una baixada del llistó, tot i què els següents àlbums, Goo (1990), Dirty (1992), el seu particular apropament al grunge i Experimental, Jet Set, Trash And No Star (1994), figuren entre el més “comercials”, si així es pot dir, de la seva carrera, rumb que van redreçar a Washing Machine (1995) i en els sis posteriors, fins al probablement definitiu The Eternal (2009).
Daydream Nation, com tota la seva obra, és un disc inicialment difícil, que pot provocar fins i tot rebuig a les primeres escoltes però quan has creuat la barrera arribes a adquirir gust per la dissonància i per les melodies que amaguen.
Malauradament la discogràfica Enigma va fer fallida al poc de publicar el disc, que va ser difícil d'aconseguir al mercat, fins que el 1993 va tornar a ser distribuït en CD, moment en que el vaig poder adquirir jo, precisament en un viatge a la seva New York natal. Amb aquesta icònica caràtula amb una obra titulada Kerze (Espelma) del pintor fotorealista alemany Gerhard Richter, l'original de la qual, regal de l'artista, figura al seu estudi, l'àlbum conté uns quants tracks que perfectament haurien estat himnes de la banda, com Silver Rocket o Eric's Trip, si no fos per un tema que els eclipsa per brillar com cap altre de la seva discografia fins esdevenir un veritable himne generacional. 
Es tracta de Teenage Riot, la cançó que obre magistralment el disc i que s'inicia amb uns enigmàtics murmuris de Kim Gordon que semblen crear un paisatge dessolat i oníric, fins que, cap  al minut i vint segons, sembla un altre tema, quant comença a sonar un riff sorprenent i atemporal i la veu de Thurston Moore (Everybody's talking 'bout the stormy weather...) amb un text irònic, mig broma mig homenatge, al seu admirat J. Mascis, el frontman de Dinosaur Jr., al que proposen com a president d'un nou mon. 
A continuació us convido a gaudir del vídeo oficial, una versió reduïda de la cançó original de quasi set minuts, que és la que va triomfar a les emissores de radio americanes, sobretot les universitàries, de la època, en el que podreu apreciar més imatges d'altres músics com Patti Smith, Mark E. Smith (The Fall), Iggy Pop & The Stooges, Big Flag, Daniel Johnston, Neil Young o The Beach Boys que d'ells mateixos. Aquesta cançó i el disc sencer suposen el triomf definitiu de l’art-rock, especialment a la nació somnàmbula a la que al·ludeix el títol de l'àlbum. Com va dir algú, “és només soroll”...però emociona, no? Jutgeu vosaltres mateixos, esforçats seguidors de la CdD.

- SONIC YOUTH. Teenage Riot. Daydream Nation (1988).

Nota: Als interessats a "fer safareig" i als curiosos en general us recomano la lectura de La chica del grupo (Ed. Contra, 2015), autobiografia de Kim Gordon en la que repassa la vida i discografia de la banda, amb especial atenció a la seva relació amb Thurston Moore.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada