A Day In The Life (The Beatles)

A l'hora de triar la CdD del post que commemora el setè aniversari del blog i que, tradicionalment, és un tema de THE BEATLES, no he tingut cap dubte. I és que el passat mes de juny s'han complert 50 anys de la publicació del Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), per a molts el millor o, si més no, més influent disc de la història.

Una obra que, pel seu caràcter innovador, ha transcendit en molts aspectes, com la composició, la gravació, producció, distribució, comercialització i, fins i tot, en el disseny gràfic, de tal manera que podem afirmar rotundament que va marcar un punt d'inflexió, que hi va haver un abans i un desprès. Si us sembla, anem a pams.

Desprès d'una decebedora gira pels USA, els Fab Four havien decidit no tornar a actuar en públic, per la qual cosa, amb un pressupost il·limitat, no hi havia cap impediment per experimentar de tal manera que, per primera vegada, l'estudi de gravació es va convertir en una peça més del procés, per al que va ser fonamental la col·laboració del productor George Martin, al que molts considerem un beatle més, i de l'enginyer de so Geoff Emerick, amb tècniques innovadores con l’automatic double tracking (ADT), la gravació per injecció directa des de la taula de mescles, sense necessitat d'usar l'amplificador (amb el resultat d'unes revolucionaries textures de baix que van marcar escola) o en el tractament de les veus, sobretot la de John Lennon (que no s'agradava) i que, a rel d'una broma per part de Martin (que li va comentar que l'havia tractat amb una double vibrocated sploshing flange), es coneix com a efecte flanging.

Musicalment l'àlbum és un compendi de gèneres i estils, a més a més del rock psicodèlic, el music-hall, la música de circ, la d'avantguarda, i les músiques clàssiques occidental i índia i va ser, en part, la seva resposta al Pet Sounds (1966) de The Beach Boys, que ho havia estat, a la seva vegada, al Rubber Soul (1965) de The Beatles. Com veieu, un bucle creatiu que va canviar la història des del punt de vista musical però també cultural i estètic i que ha marcat indefectiblement la seva (i meva) generació i les futures.

Estèticament el que més crida l'atenció son els colorits uniformes militars de la època “eduardiana” amb els que, per iniciativa de Paul McCartney i del tour manager Mal Evans, es representen els personatges de “La banda dels cors solitaris del sergent Pebre”, un alter ego que els donava més llibertat creativa encara. I, és clar, la mítica caràtula, la primera en la que figura la lletra de totes les cançons impresa  a la contraportada (amb el que podíem seguir-les sense haver de recórrer al "guachi-guachi") i, sobretot, la portada amb un collage, suggerit per Macca i dissenyat per la parella d'artistes Peter Blake i Jann Haworth, de 57 fotografies que pretenien erosionar les barreres culturals, amb artistes com Marlon Brando, Tony Curtis, Marlene Dietrich, Marilyn Monroe, Mae West, Johmmy Weissmuller o Stan Laurel i Oliver Hardy, escriptors com Oscar Wilde, H.G. Wells, Lewis Carroll o Dylan Thomas, pensadors com Sigmund Freud o Karl Marx o músics con Bob Dylan (però no Elvis Presley, a qui consideraven massa important) i de la que van ser desestimats Adolf Hitler, Gandhi i Jesucrist.

Un disc que es va comercialitzar simultàniament i amb el mateix track-list arreu del món, del que, per primera vegada no es va extreure cap single (incomprensiblement Strawberry Fields Forever -la primera CdD del blog! [vegeu aquí]- i Penny Lane, gravades a les mateixes sessions, es van publicar en format senzill i no van ser incloses a l'LP), que, mitjançant el que es coneix com a cross-fading, no estava bandejat, és a dir, que no contenia els típics solcs demarcant les cançons, de manera que s'havia d'escoltar tota la cara d'una tirada  i que, superant en vendes a qualsevol disc senzill, van canviar el paradigma i inaugurar l'era del format long play.

Un àlbum de 13 tracks, composats i interpretats, excepte un, Within You Without You, de George Harrison, en el que, a més a més de cantar, toca el sitar, per Lennon i McCartney, deixant per a Ringo Starr el mític With A Little Help From My Friends, una de les composicions més elaborades, juntament amb Lucy In The Sky With Diamonds o, ja us ho avanço, la CdD d'avui, A Day In The Life.

Unes cançons de temàtica recurrent sobre el món de les drogues, com la LSD ( a Lucy In The Sky With Diamonds o a Fixing A Hole), el cannabis (a Lovely Rita o a When I'm Sixty-Four) o a la heroïna (A Being For The Benefit Of Mr. Kite!), per el que algunes van ser vetades pels mitjans de comunicació, però no van impedir que el disc fos el més venut de la història durant una pila d'anys. També podem considerar una oda al somni de la marihuana i al desencant amb els límits de la percepció humana la CdD, el tema que tanca magistralment l'LP, per a l'enregistrament del qual van utilitzar una orquestra de 41 membres seleccionats de l'Orquestra Filharmònica de Londres, el que va deure de ser una autèntica epopeia per a George Martin i els seus col·laboradors, amb un equip de gravació de tan sols quatre pistes. Una fantàstica composició, resultat de la unió, explícitament marcada pel so d'un despertador, de dues cançons diferents, en la que se succeeixen diversos crescendos per acabar en un eixordador acord interpretat simultàniament per tres pianos i a deu mans (Lennon, McCartney, Starr, Martin i l'esmenta Evans, el roadie), seguit d'un to d'alta freqüència (15kHz), afegit per un suggeriment de Lennon amb la intenció de "molestar els gossos", que la majoria d'humans no podem escoltar.

Ja qui pensa que el disc ha estat sobrevalorat i que no en hi havia per tant, per a mi és una autèntica icona cultural i no sé si és el millor o el més influent de tots els temps, però el que si que us puc assegurar és que, de tots els candidats a aquest guardó, el Sgt. Pepper's és el més famós.

- THE BEATLES. A Day In The Life. Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967).